La màgia de la primera trobada

La primera trobada amb en Soufian va ser dissabte passat, a les onze del matí. Durant les dues hores que vam compartir la vergonya ens va acompanyar en tot moment, pot ser més a ell que a mi. Com que era el primer dia i encara no ens coneixíem gaire no tenia cap idea clara del que podíem fer. Passejar per Figueres podria ajudar-nos a trencar el gel, però amb mitja hora en vaig tenir prou per adonar-me que calia fer alguna cosa si no volíem que la vergonya se'ns mengés a tots dos!! 

Tot passejant vam arribar a la Rambla, on ens vam trobar un mag que ens va fer somriure i ens va impressionar amb els seus trucs de màgia. S'havia fet la primera esquerda al gel i la vergonya havia retrocedit un pas. 

La conversa no era del tot fluïda, però com que en Soufian em va dir que no havia estat mai al Museu Dalí i vaig veure que li faria il·lusió anar-hi, ens hi vam endinsar. Així doncs, podríem dir que en aquesta primera trobada en Soufian em va portar al Museu Dalí, i no pas al contrari. El nostre passeig pel museu va ser més aviat una descoberta de l'espai: no ens vam endinsar en l'obra de Dalí (perquè jo no en sé prou com per explicar-li i perquè es tractava d'explorar el lloc i deixar-nos fascinar pels quadres). En Soufian va fer de guia tot el matí, vam recòrrer el museu de dalt a baix, vam entrar en totes les sales que es podien visitar i ens vam encantar amb el cotxe i la cúpula. 

A mi l'obra d'en Dalí no m'acaba de fer el pes, i per tant em vaig dedicar a observar en Soufian, les seves cares de sorpresa i la seva mirada, que es va deixar impressionar per l'obra del geni empordanès.
Quan ja vam estar cansats de córrer pel museu vam anar a visitar les joies. He de dir que jo no les havia vist mai, les joies d'en Dalí, i em sembla que em van impressionar tant com a en Soufian. Per mi el millor moment del matí va ser quan tots dos ens vam quedar immòbils contemplant una joia en forma de cor que es movia com si bategués de veritat. 

Durant la visita a les joies vam riure amb uns miralls molt grans que hi havia en una escala i també amb el vigilant, que estava ben adormit. 

Després d'impregnar-nos de Dalí i de passejar pel museu estàvem força cansats i ens vam asseure a prendre un refresc. En aquest moment la vergonya es va tornar a asseure amb nosaltres, però pot ser ja no li vam fer tant de cas.

Per tornar a casa en Soufian li vaig demanar que ell triés el camí, perquè així s'anirà coneixent Figueres. Abans d'arribar a casa seva encara vam tenir forces (ell més que jo) per fer una cursa i riure una mica més.